Francisco Camps, una volta va superar la rebel·lió de diputats i consellers zaplanistes, va aconseguir amb la reforma de l'Estatut fer-se un lloc a la política de Madrid. A diferència de Catalunya, en què l'ús del terme nació, les atribucions de competències, els sistema de finançament o l'exigència del coneixement de la llengua pròpia van alçar bambolles a la premsa de la capital d'Espanya, a la Comunitat Valenciana hi hagué un pacte entre les dos formacions majoritàries que allunyaren el debat de totes aquelles qüestions. El president Camps es va convertir per a aquests sectors de Madrid en un «polític mesurat amb sentit d'Estat», mentres que el seu homòleg català d'aleshores, Pasqual Maragall, rebia tot tipus de desqualificacions.
Només Joan Ribó, llavors portaveu de l'Entesa, fou l'única veu discrepant a les Corts que alertava dels problemes que podia generar un nou text que deixara de banda les necessitats en matèria de finançament. Els socialistes, però, que també advertiren d'aquesta qüestió, van acabar votant favorablement el text. Ara bé, la clàusula batejada amb el cognom del president de la Generalitat, i que va deixar perplexos aquells sectors que li havien lloat la mesura de la reforma valenciana «per la seua sensatesa», pareixia que hauria de solucionar tots els nostres problemes. Cal dir, però, que la fórmula no es va utilitzar quan l'Estatut encara es trobava al Congrés i Enric Morera va demanar que s'inclogueren punts relacionats amb els sistema de finaçament que arreplegava l'Estatut català. El líder del Bloc ja va advetir que no tindria valor la clàusula Camps si després no s'executava.
Les Corts decidiren al maig de 2008, arran d'una proposta del grup socialista, crear una comisió que s'encarregaria d'estudiar les conseqüències del sistema de finançament aprovat en 2001. A l'octubre novament les Corts i per unanimitat de tots els grups parlamentaris acordaven que una comissió d'experts proposara un canvi en el model de finançament que servira per presentar a Madrid una proposta valenciana consensuada pel nostre Parlament. Aquesta comissió no va passar del papers i els treballs que hauria d'haver realitzat són castells en l'aire. Els valencians vam ser incapaços de presentar un model que arrepleguera les reivindicacions fonamentades del Consell en aquesta qüestió.
Encara que no es coneixen amb detall les quantitats que rebrà cada territori, i fins i tot caldrà que es pose en marxa el nou sistema de finançament per saber les xifres, ens atrevim a afirmar que amb el nou model la Comunitat Valenciana probablement no eixirà de les darreres posicions pel que fa a les inversió estatal per habitant. Culpar el govern Zapatero tal volta és el més senzill i sense dubte hi ha una base de raó en aquesta crítica. Els socialistes, amb Jorge Alarte al capdavant, han demostrat el pes que tenen a la Moncloa. El Consell, amb el ball de xifres, també ha exhibit les febleses institucionals de l'executiu que presideix Francisco Camps. Ara bé, el problema s'arrossega en el temps i el sistema de finançament de 2001 aprovat durant l'època Aznar també és el culpable de la situació actual. Governe qui governe a Madrid pareix com si els valencians perdérem sempre la partida, o tal volta el matx l'hem començat amb un autogol en pròpia porta abans d'iniciar-se partit.
