Parlem amb Lluís Miquel Pérez, editor de «La lluna en un cove», una publicació que acaba de nàixer i que ofereix un producte nou en el nostre mercat cultural, un seguit de relats curts que s'aixopluguen en format de revista.
Com va sorgir el projecte, qué és exactament «La lluna en un cove»?
«La Lluna en un Cove» no és ni més ni menys que una publicació en paper, que té una periodicitat mensual. Es tracta d'una xicoteta «revista» editada 100%, des de principi a fi, en la nostra llengua. I pose «revista» entre cometes perquè la veritat és que aquesta paraula podria donar a molts una imatge de la nostra publicació que no es correspon al format que hi hem donat. Ni l'enquadernació (que, per cert, és un tipus rústega, semblant a les edicions de llibres de butxaca), ni el contingut, que és únicament literari (no hi ha fotografies, ni imatges de cap tipus), no té res a veure amb el que la majoria de la gent entén per «revista». Aleshores, per què usem aquesta paraula per a referir-nos-hi? Doncs, bàsicament, per dos motius: el primer ja l'he comentat abans: es tracta d'una publicació mensual; el segon és aquest: la possibilitat que ofereix de subscriure-s'hi. Pensem que aquesta particularitat del nostre projecte ens diferencia d'altres propostes, ja que la subscripció ens permet arribar a gent situada en qualsevol punt del domini lingüístic, i no necessàriament adscrita a un determinat punt local, comarcal, etc. A més a més, entenem que la subscripció crea «de facto» una mena de club de lectura, compost per tots aquells i aquelles que mes rere mes rebran la publicació al seu domicili, un xicotet club de gent separada (localment) entre si, però pròxima en una cosa: el gust per la literatura narrativa en la nostra llengua.
D'altra banda, i responent la primera part de la teua pregunta, el projecte va eixir a partir de l'entusiasme d'un grup de gent, que jo, com a editor, he assumit la tasca de coordinar. Vam observar que en altres països les publicacions d'aquest tipus eren perfectament normals; de fet, moltes hi tenien una llarga tradició. Presentades en diferents formats, centrades o no en un tema o un gènere concret, publicades en solitari o com a suplements de periòdics o revistes més generals, sempre ofereixen una cosa: vehicular la narrativa de ficció d'extensió curta o mitjana, que parteix de les obres d'escriptors novells, fins i tot, en molts casos, d'escriptors professionals, que han arribat a professionalitzar-se justament en part gràcies a aquestes publicacions. Potser seria bo recordar que alguns grans noms de la literatura universal es van formar com a autors i van publicar les seues primeres obres en aquest tipus de magazins literaris dedicats a la publicació de narrativa de ficció. Però això, al cap i a la fi, tampoc no ens importava tant; el que era vertaderament important per a nosaltres era la possibilitat d'establir una plataforma (física, en paper) que permetés, per una banda, als autors poder publicar, i, per una altra banda, als lectors poder fer-los gaudir amb una selecció dels millors textos. Un repte interessant, que de seguida ens va engrescar. Perquè vam veure que actualment ací no hi havia publicacions d'aquest tipus; sí que hi ha una gran quantitat de premis literaris de narrativa curta, però això és una altra qüestió. Els premis són un altre món, que presenta una sèrie de problemes importants, tal com justament analitza un dels nostres col·laboradors en un relat que serà publicat en el número 2 de «La Lluna en un Cove» (el que sortirà en febrer). Massa premis, i molt poca difusió de la literatura; molta pompositat i moltes gales de lliurament, amb polítics pel mig, fotografies, etc. Nosaltres pensem que el sistema que s'ha imposat ací (el dels premis) d'una manera abusiva, no és la millor solució per a fomentar la literatura.
Per què apostar pel paper, en un moment de crisi com el que pateix la premsa tradicional, quan ens trobem en l'era d'internet i en projectes com relatsencatala.cat?
En internet, certament, hi ha no només aquest projecte literari que comentes, sinó moltíssims més. Tots els dies s'hi fan (i s'hi desfan) desenes de pàgines dedicades a la literatura en la nostra llengua. És veritat que aquesta web a la qual has fet referència ha arribat a fer-se un lloc destacable entre les altres (no és la nostra intenció traure els mèrits a ningú). De fet, ens agrada i estem contents que propostes d'aquest tipus hagen funcionat i perduren en el temps. Tanmateix, nosaltres considerem que el paper, no només encara és un format vàlid per a vehicular eficaçment la literatura, sinó que és el millor format. És el nostre punt de vista. Actualment ja són molts els que discrepen obertament sobre això, en som conscients, però de tota manera és la nostra posició. Justament en el número 1 de «La Lluna en un Cove hi ha un magnífic article (perquè de tant en tant intercalem algun xicotet article d'opinió entre les obres de ficció), titulat justament «¿Per què publicar en paper?». Ens va sorprendre molt rebre aquest text d'un autor, Joan Vicent Olmo, que no tenia implicació directa en el nostre projecte, i ens va sorprendre perquè s'hi exposen punt per punt les mateixes idees que nosaltres tenim pel que fa a aquesta qüestió que planteges. De seguida el vam seleccionar per a incloure aquest treball en el número 1, ja que ho vam considerar apropiat en grau superlatiu, i ens vam felicitar tots per la sort que havíem tingut d'haver rebut casualment un text que expressés unes idees que compartíem totalment i que subscriuríem tots nosaltres. Bàsicament, en aquest article es diu el següent: s'han originat molts falsos mites al voltant d'internet; la xarxa és, en molts sentits, un pou sense fons de falses expectatives. Compte: ni l'autor d'aquest text ni nosaltres no som uns retrògrads. Considerem que internet és, en alguns aspectes, certament una gran troballa, una eina útil i eficaç per a moltes coses. Nosaltres mateixos tenim una pàgina web, que usem i que ens va molt bé. Però, a l'hora de buscar un suport per a la literatura, a l'hora d'elegir un mitjà que la faça possible, i no sols que la faça possible, sinó que la presente en unes condicions òptimes i apropiades, nosaltres ens decantem sense dubtar-ho pel paper. Potser caldria ara remetre'ns a la concepció que tenim nosaltres de la literatura, i que no és ni més ni menys que l'art de contar històries només amb paraules. Aquest «només amb paraules» pensem que marca molt la diferència. És justament això el que més ens agrada: el «només amb paraules», ja que només amb les paraules es pot bastir un univers fascinant, que captiva màgicament, i que (i això també és important) crea marques duradores en nosaltres.
Moltes vegades passa que les pàgines web d'internet dedicades a la literatura tenen de tot, menys literatura. Estem cansats de veure-ho, per exemple, en els blocs (o blogs, com es diga), a on en conjunt, globalment, el text, el discurs textual, és progressivament substituït per un discurs audiovisual (fotografies, imatges, sons, músiques). La tragèdia (almenys per a nosaltres ho és) d'això és que no ens n'estem adonant, d'aquest procés (lent, però real) de substitució. Al final, arribarà el moment que perdrem la llengua (no només la nostra, sinó la Llengua, amb majúscula, és a dir, la capacitat de parlar), i per comunicar-nos haurem de portar amb nosaltres un mecanisme electrònic amb una pantalla per a mostrar les imatges d'allò que voldrem expressar. Hi ha qui diu que la llengua la perdrem, no per imposicions culturals, sinó per imposicions tècniques. Internet és un mitjà eminentment audiovisual. La prova d'això és que el «boom» d'internet es va produir justament quan la xarxa va ser capaç de sustentar i transmetre de manera eficaç i més o menys ràpida imatges i sons. Abans que això passés, internet només era per a uns quants iniciats que tenien, tots ells, una vinculació molt estreta amb la informàtica entesa en sentit estricte. Eminentment audiovisual, sí, i cada vegada ho serà més. A la majoria de la gent, ja li va bé, això, i nosaltres ho respectem; cadascú és lliure de fer el que vulga, d'usar els mitjans que més li convinguen. A nosaltres ens agrada usar el format tradicional, en paper, per a llegir, per a escriure.
D'altra banda, aquest autor al qual hem fet referència, i nosaltres amb ell, pensem que el paper és un mitjà molt més ecològic que els sistemes informàtics. Molt més ecològic, sí. Per què? Doncs per raons òbvies que sembla que molts no saben o no volen veure, enlluernats com estan per la novetat de les noves tecnologies: el paper és un recurs perfectament renovable (al contrari dels recursos que s'usen per a fabricar ordinadors i perifèrics); el paper no usa energia per a fer la funció que ha de fer (els ordinadors sí que la necessiten, l'energia elèctrica, per a funcionar, l'obtenció de la qual és encara altament contaminant); el paper pot ser fàcilment reciclat (i no així els mecanismes que configuren els sistemes informàtics, els quals, a més, tenen un temps de vida útil molt baix). Heu visitat alguna vegada un cementeri d'ordinadors? Jo no, però ja m'imagine que deu ser monstruós. I què farem amb tota aquesta ferralla? Com la tractarem? Com ens en desempallagarem? Això, en un context en què ens juguem el futur del planeta, és una cosa a tindre en compte.
Podríem continuar donant raons a favor del paper, per exemple, raons de tipus pràctic per als lectors. Preguntem-nos el següent: què desgasta o fa que es canse més la vista: un full de paper imprés, o una pantalla d'ordinador? Som capaços de llegir, per exemple, durant una hora sencera un text mostrat per una pantalla? I, si som capaços, això, a la llarga, ¿quins problemes oculars comportarà? Sembla una ximpleria però no ho és. Les noves generacions, aquelles persones que han nascut en l'anomenada era digital, no passen massa hores amb els ulls fixats en pantalles, ja siga d'ordinadors, de televisors, etc.? ¿Com repercutirà això a llarg termini en la salut ocular d'aquestes persones? Quan passen trenta, quaranta anys, ens haurem d'operar tots dels ulls per a corregir els abusos que hem fet sobre aparells de visió artificial? I qui pagarà aquestes operacions? Nosaltres? No ens sortirà una mica car, per tant?
És cert que alguns editors comencen a plantejar-se la possibilitat d'introduir l'anomenat llibre electrònic. Des del meu punt de vista (ja veus que em mulle i dic sincerament el que pense), és una gran errada. Serà una monumental ficada de pota, si volen anar per ací. Una ficada de pota en tots els sentits, de la qual tots sortirem perdent. Perdent, sí. A banda d'altres tipus de consideracions (com les que ja he comentat abans i que faig extensives a aquesta qüestió concreta), l'aparició del llibre electrònic comportarà l'aparició (és fàcil preveure-ho) del fantasma que tots temem: la pirateria en aquest sector. Perquè, senyores i senyors, ja ho haurien de saber: tot allò que és electrònic, i, més específicament digital, és fàcil de copiar i de distribuir (de manera il·legal). Pirateria significa pèrdues. La indústria musical, la cinematogràfica, tot i que han quedat ben tocades d'una cosa que se'ls va escapar de les mans, encara es mantenen miraculosament per sobre l'aigua. Miraculosament, de moment. La pregunta és: la indústria editorial (de llibres) tindrà la capacitat de resistir una eventual (i previsible) mossegada de la pirateria informàtica? Hem de tindre en compte que aquesta indústia editorial a la qual fem referència ja està ben tocada en molts sentits. Sóc dels que sincerament pensa que introduir el llibre electrònic és, senzillament, condemanar a mort el llibre en general. Sóc pesimista en aquest sentit. Si no hi ha beneficis provinents de les vendes, de què viuran els agents implicats en el sector? Només de subvencions? Però només amb subvencions no es pot sustentar res. I, si malgrat tot, se sustenta, allò que quede serà una cosa llastimosa: un ésser horrorós, una mòmia inútil, vella i fatigada, connectada a màquines que perllonguen artificialment la seva horrible i patètica vida, i que ja no podrà fer una altra cosa més que preguntar-se amb llàgrimes als ulls per què dimonis no la deixen morir en pau. Per descomptat, la creativitat literària també se'n ressentirà, d'això. I sobretot, la llibertat d'expressió. És la meua humil opinió.
Es podrà consultar algun relat en el web ?
Directament, no. Som coherents amb nosaltres mateixos i amb la nostra pròpia idea sobre internet i les noves tecnologies: en la nostra web es podrà trobar informació complementària a les obres publicades (per exemple: resums argumentals, notes biogràfiques dels autors, etc.), com també informació general sobre el nostre projecte, però no es podrà trobar cap obra. La nostra web és una porta d'entrada, una escaparata si es vol dir així per a tots aquells que encara no coneguen el que és «La Lluna en un Cove». Si algú vol llegir les obres que publiquem ho té fàcil: en la web expliquem com ho poden fer.
Creieu que aconseguireu mantindre el ritme, de publicar un número cada mes? És a dir, i si arriba un moment en què no disposeu de prou originals?
Pel que fa al ritme de publicació, pensem que no hi haurà cap problema. Tenim una reserva d'originals ja seleccionats que ens dóna per a publicar durant més d'un període semestral complet (sis mesos). D'altra banda, hem adoptat un sistema de producció que ens permet tancar les edicions de cada número com a mínim dos mesos abans de la data de publicació. El número que actualment es ven, és a dir, el de gener, el vam enllestir al novembre passat. Ara treballem amb l'edició del número 3, el de març, que ben aviat quedarà tancada. Per tant, pel que fa al ritme no ens preocupa. Els subscriptors tenen així una completa garantia que els períodes semestrals pels quals se subscriuen seran complerts amb una regularitat escrupulosa. Considerem que justament un dels punts forts del nostre projecte rau en aquest sistema de subscripció per períodes semestrals, i n'estem molt satisfets. La persona que se subscriu ho fa sabent que tenim un sistema d'edició planificat, i que treballem amb uns marges de temps que ens permeten gaudir d'una total tranquil·litat pel que fa a les dates de publicació. Hem de tindre en compte que portem darrere molts mesos de treball. El número 1 de la revista ix ara al carrer, en gener de 2009, però el projecte es va engegar per l'agost de l'any passat. Des d'aquell moment fins ara hem rebut treballs sense parar totes les setmanes, i el volum dels seleccionats, com ja he dit al principi, ja supera el que ens cal per a cobrir aquest primer període semestral.
Heu pensat, en un futur, pagar pels relats que us envien?
Res no ens agradaria més com poder algun dia arribar a fer que el projecte adquirisca una viabilitat econòmica tal que ens permeta de remunerar dineràriament els autors que hi col·laboren. De moment, però, som clars i ho hem estat des del principi: no podem pagar les col·laboracions. Això, els autors que ens envien treballs ho saben, i, de fet, és una de les condicions que cal acceptar per a participar en el nostre procés de selecció. Hem de tindre en compte que el nostre projecte no està recolzat per cap institució pública ni privada, ni obtenim cap tipus d'ingrés que no procedisca directament de la venda d'exemplars. Amb un tiratge d'uns 500 exemplars per número, ja us podeu imaginar el que això suposa. I si no us imagineu, us ho diem nosaltres: suposa uns ingressos molt ajustats, ajustadíssims, de fet.
Però m'agrada que m'hages fet aquesta pregunta, perquè això em dóna peu a plantejar aquesta mateixa qüestió, des d'una altra perspectiva. Es pot preguntar, per exemple: han pensat les companyies telefòniques, els portals d'internet, etc. pagar en un futur a totes les persones que elaboren i pengen continguts a la xarxa? La pregunta potser sona una mica estrafolària i no s'entén, i per això cal un aclariment, que intentaré expressar de la següent manera: 1r, qui elabora el 90 per cent del contingut de la xarxa (en forma de blocs, en forma de pàgines personals, etc.)? Els mateixos internautes, veritat? Perfecte. I ara: qui trau un benefici del fet que existisca una xarxa d'informació elaborada gratuïtament per aquests internautes? Tothom se'n beneficia, certament, però el benefici material, qui se l'endú? els internautes? No! Se l'endú, per exemple, la companyia que proporciona l'accés a aquesta xarxa, les companyies telefòniques, que cobren per aquest servei que ofereixen. I cobren, tothom ho sap, unes tarifes no gens amables. Aleshores, aquestes companyies haurien de pagar als seus usuaris cada vegada que aquests generen continguts, ja que això contribueix a fer la xarxa més gran i més atractiva. ¿S'entén la lògica que he intentat expressar? És a dir, que els internautes, tots aquells que pengen algun tipus de contingut a la xarxa, estan d'alguna manera col·laborant gratuïtament (i de manera inconscient en la majoria de casos) amb la companyia que els dóna accés, i que, vaja, damunt té la cara de cobrar-los en forma de tarifes planes, d'ADSL, etc. Fantàstic! És a dir, que és això la cultura digital... Tornem ara a plantejar la pregunta d'abans: han pensat les companyies telefòniques, els portals d'internet, etc. pagar en un futur a totes les persones que elaboren i pengen continguts a la xarxa? Jo dic que potser fer-los pagar seria demanar-los massa, però, i reduir una mica la quota de connexió a canvi d'elaborar continguts de qualitat? Queda en l'aire...
Pel que fa a nosaltres, tampoc no és cert que no donem res a canvi per les col·laboracions. Almenys nosaltres tenim el detall d'oferir una sèrie de petits regals (per exemple: un parell d'exemplars gratuïts del número de la revista a on es participa), o descomptes especials sobre una subscripció als autors que hi col·laboren. Sabem que això no paga ni de bon tros les col·laboracions, però de moment no podem oferir cap altra cosa. Després, el temps dirà. Tot i així, crec que les persones que ens envien els seus treballs no busquen que els recompensem amb això o amb allò; simplement, volen participar de la nostra iniciativa, perquè se senten identificades pel projecte, i perquè hi veuen una mena de plataforma cultural digna d'atenció, un mitjà vàlid per a satisfer una il·lusió: la de veure publicats en paper uns treballs literaris que, d'una altra manera, quedarien oblidats en algun calaix, o, el que és pitjor, acabarien sent penjats inútilment a la web i immediatament sepultats per la massa immensa d'una xarxa-internet sobresaturada a la enèsima potència per milions i milions de pàgines que s'ofeguen mútuament en constant i incessant deliri.
«La lluna en un cove» és una revista en la qual exclusivament es publicaran texts narratius o també hi té cabuda la poesia o l'assaig?
Com ja he dit abans, de tant en tant intercalem entre les obres de ficció algun article d'opinió, algun assaig, i coses així. En concret, ens agraden els articles que tenen a veure amb el fet literari, que donen una visió sobre el panorama literari actual, sobre tendències, sobre els gèneres dels relats que habitualment publiquem, etc. Però el gruix de de cada número de la revista el forma bàsicament això: les obres narratives de ficció.
De poesia, en publiquem? Doncs depén del que s'entenga per poesia. Si et refereixes a aquell tipus d'obres la redacció de les quals està configurada per línies que no arriben al final de la pàgina (versos), doncs no, aquesta modalitat no la toquem de moment. Però, de textos poètics, en prosa, en tenim molts.
Com es pot aconseguir la publicació?
En primer lloc, existeixen uns punts de venda (llibreries) repartits per Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc. a on es pot trobar la nostra publicació. La llista completa d'aquests punts de venda és a la nostra web. Com que amb aquests punts col·laboradors (en total n'hi ha, actualment, una vintena) no n'hi ha prou per a poder satisfer totes les persones interessades, vam haver d'elaborar un formulari electrònic per tal de poder oferir un servei d'adquisició directa, de tal manera que tots aquells que no tenen prop de casa seua un d'aquests punts de venda, poden contactar directament amb nosaltres perquè li l'enviem per correu postal a l'adreça que ens indique. Per últim, hi ha el sistema de subscripció que ja he comentat abans, que és la forma més fàcil i còmoda de poder rebre tots els mesos en el propi domicili la nostra publicació, la qual cosa assegura també a aquells que vulguen col·lecionar-la que no perdran cap número.
Per a finalitzar voldria afegir una cosa que em sembla important. I és que, d'alguna manera, el nostre projecte no és només un projecte literari. És una iniciativa que pretén al mateix temps, i a través de manifestacions artístiques, contribuir a unir, a fer més pròxims entre si, uns territoris que comparteixen una llengua, una cultura, diversa dins de la seua pròpia singularitat (com qualsevol altra cultura i com qualsevol altra llengua), però una al cap i a la fi. Unir allò que la història, que els polítics, que els interessos econòmics volen per totes totes desunir. Contribuir a fer el contrari del que vol el Cèsar (dividir per a vèncer); nosaltres voldríem contribuir a unir-nos per guanyar. Per guanyar, ¿contra què? Per exemple, contra la colonització cultural que ens volen imposar des de fora, ja se sap, des de..., i ara des de... Per a mi, com a responsable de «La Lluna en un Cove», com a editor, i també com a persona sensibilitzada per la nostra terra i per la cultura pròpia, em sent particularment orgullós de poder editar una publicació en la qual pot participar i col·laborar activament gent de qualsevol territori del domini lingüístic. Un orgull, una satisfacció, un plaer... «La Lluna en un Cove».
| Comentaris |
|
