Parlem amb Urbà Lozano, guanyador del premi Ciutat de València de narrativa en l'edició de 2007. Lozano manté aquesta bitàcola a la xàrcia.
- Qui és Urbà Lozano? Urbà Lozano és un xic de 41 anys d’Alginet, que es dedica a l’ensenyament. Bàsicament això. Encara em sobta quan em diuen «escriptor», tot i que sé que és l’activitat per la qual alguna gent em coneix i el motiu fonamental d’aquesta entrevista. Però ho porte amb tanta dignitat com puc.
- A la novel·la es premia un conte que és un plagi d'una narració de Rusinyol. Creus realment que amb la quantitat de premis literaris que hi ha al domini lingüístic no es podria produir una situació idèntica?
Ho trobe complicat. Als jurats sempre hi ha algun sabudet que ho ha llegit tot. Si copiàrem un clàssic en la nostra llengua, l’engany no passaria pel garbell. El que sí que pense que podria passar és que premiaren una traducció o una adaptació o un plagi d’una obra escrita en una altra llengua, sobretot si es tracta d’una llengua minoritària (posem per cas, el lapó). Algú ha llegit algun autor lapó? Agafem una obra lapona d’èxit i la traduïm. Possiblement la cosa funcionaria, no només en català, sinó en qualsevol altra llengua. Però estic convençut que, a la llarga, es descobriria la trampa. I, per cert, el Rusiñol no va consentir mai que li catalanitzaren (o més aviat li descastellanitzaren) el cognom. Ni ny ni doble essa, i molt menys Jaume, com alguns van pretenir. Ell es deia Santiago Rusiñol, sempre ho signà així.
- A «Plagis» reecrees les nits de festa i pubs, posem mítics, del barri de Benimaclet. On comença la ficció i on acaba la teua experiència com a estudiant a la ciutat de València?
Home, amb 41 amb i amb una certa reputació d’home seriós, no crec convenient de desvetlar ara i ací què és autobiogràfic i què no. Però podríem dir que en literatura tot ha de ser una mica extraordinari. Per tant, de les anècdotes relacionades amb la festa nocturna n’hi ha alguna inventada, però la majoria són més o menys reals. En canvi, no totes m’han passat a mi. Diguem-ne que és un collage de situacions viscudes per diverses persones que han estat compendiades per confegir diversos personatges.
- Tu també has estat un dels milers de valencians que ha exercit com a professor a Catalunya o a les Balears i a la novel·la el protagonista imparteix classes al nord de la Sénia. Com n'és aquesta experiència?
Vist amb perspectiva és una experiència enriquidora. Crec que m’ha fet bé, viure vuit anys a Catalunya, però quan era allà tenia moltes ganes de tornar, i a hores d’ara, amb les circumstàncies personals que tinc se’m faria molt difícil repetir-ho. No perquè no m’agrade Catalunya, que m’encanta, sinó perquè tenia la meua vida feta ací i allò era només una eixida laboral. A hores d’ara sóc un enamorat de Barcelona i de Terrassa, la ciutat on vaig viure la majoria del temps, i hi torne sempre que puc. Però no sé si és perquè sóc molt de poble o què, veure cada dia el campanar que he vist tota la vida és molt important per a mi.
- Amb «Plagis» t'afegeixes a llista d'escriptors com Josep Lozano, Josep Franco, Manuel Bauxauli o Manuel Arinyo que fan de la Ribera un dels nuclis de producció narrativa més importants de casa nostra. Què té la Ribera, que us donaven de menjar les vostres mares?
Home, comparar-me amb aquesta gent que té una trajectòria tan llarga i tan sòlida em sembla agosarat. Però sempre he defensat que el nombre d'escriptors de la Ribera no és tan elevat com es pensa. El que passa és que la immensa majoria escrivim en valencià. A l'Horta, posem per cas, n'hi ha percentualment tants com ací, però molts ho fan en castellà. I a la Safor, a les Marines, a la Vall d'Albaida i a tot allò que s'anomenen comarques centrals passa una mica el mateix; escrivim en valencià perquè és la llengua natural, i potser també una mica com a refracció al que es fa a València ciutat, amb la qual sempre hem mantingut una relació d'amor-odi molt especial. Una altra explicació podria ser que a la Ribera, tradicionalment, hem tingut l'opció d’anar a segar arròs (els de la Baixa) o a collir taronja (els de l'Alta), i una bona eixida per als mal treballadors era dedicar-nos a escriure novel·letes. El que no sabíem és que tots (sense excepció) en realitat ens hauríem de guanyar les garrofes en altres treballs. És la faena del peresós, que per no fer-ne una en fa dos.
- El fet que mantingues una bitàcola a la xàrcia ha canviat la teua forma d'escriure?
Escric diferent en el bloc i en format tradicional. La xàrcia demana immediatesa, dinamisme, i quan faig literatura m'agrada coure les coses a foc lent. Molt lent. Sóc molt de lectures i relectures, correccions i més correccions, i mai no estic convençut que el producte estiga acabat. Al bloc publique compulsivament, sense massa complicacions estilístiques, ni tan sols ortogràfiques i gramaticals. Però diferencie el suport, i el modus operandi del bloc no ha canviat (supose i espere) la meua manera de treballar com a narrador.
- En un article que Joan Francesc Mira publicava dies arrere afirmava que no preveia grans canvis, a nivell polític, en l'àmibt lingüístic. Quina penses tu que pot ser la situació del valencià i de la nostra literatura d'ací a cinc anys?
D’ací a cinc anys no crec que canvie massa. A més llarg termini, no sóc tan pessimista com altra gent. Crec que si el català ha suportat el que ha suportat durant segles, ara que la situació és una mica millor des del punt de vista legal (la llengua no està suficientment promoguda, però tampoc no està prohibida, com ho ha estat durant molt de temps) no té perill de desaparéixer. Però a cinc anys vista, i a més anys vista encara, la invisibilitat i el desconeixement de l'obra dels escriptors valencians crec que perdurarà. És trist. Tenim una literatura de moltíssima qualitat, des d’un punt de vista estrictament estètic, però menystinguda, infravalorada. Sovint em fa la sensació que en lloc de vendre llibres el que podríem fer és canviar-nos-els els uns als altres, com si foren cromos, perquè si bé el nombre d’escriptors és considerable i la seua qualitat mitjana també, el públic potencial a què adrecem les nostres produccions és molt restringit.
| Comentaris |
|
